Nico Calabuig i Serna
Portaveu de Compromís Vall d’Albaida i regidor de l’Ajuntament d’Ontinyent
Una setmana després que assistírem a Ontinyent a la presentació del llibre “Ciudadano Zaplana: la construcción de un régimen corrupto”, del periodista valencià Francesc Arabí, l’evocació dels temps de l’opulència corrupta del PP a València conflueix amb la sentència condemnatòria pel cas dels ERO dels governs del PSOE d’Andalusia.
Aquesta coincidència és el retrat perfecte d’una època, la de les grans majories absolutes del bipartidisme espanyol, que va evidenciar la falta de sistemes de control efectius davant autèntiques pràctiques mafioses. Uns modus operandi amb patrons comuns per a la consecució de diversos objectius: d’una banda, l’ús inadequat dels recursos públics per tal d’alimentar la construcció d’hegemonies polítiques sustentades sobre un clientelisme generador d’adhesions inquebrantables. D’altra banda, l’enriquiment personal de determinats individus, ja fóra a través del presumpte cobrament de comissions il·legals, com en el cas de Zaplana, o ja fóra mitjançant el desviament de fons públics sense cap tipus de control objectiu, com en el cas dels ERO andalusos.
Així doncs, encara que a diferència de l’expresident Zaplana, en el cas dels expresidents andalusos Chaves i Griñán no es produïra una apropiació directa de fons amb la finalitat d’enriquir-se’n econòmicament, els punts en comú són els delictes de malversació i prevaricació. És a dir, esquivar els paràmetres objectius de l’Administració per fer un ús abusiu dels recursos públics al servei d’un interès que no és el general. Parlant en plata, gastar-se els diners de totes i tots en el que no toca.
Per tant, l’excusa de “l’honradesa personal” adduïda per alguns dinosaures de la política en referència a les persones condemnades pels esmentats delictes de corrupció no és vàlida. Només hem de pensar quantes ciutadanes i ciutadans podrien haver trobat treball o quantes famílies podrien haver eixit de la pobresa si els fons malversats s’hagueren dedicat a polítiques actives d’ocupació i de cohesió social, i no a la compra de voluntats per mantindre un partit en el poder.
En definitiva, eixa és la finalitat que comparteixen ambdós casos de corrupció: la retenció del poder absolut per part de persones que van arribar a creure que les institucions eren de la seua propietat i, el que és pitjor, que confonien les victòries electorals amb sentències absolutòries. Sí, creien que les colosals majories absolutes que obtenien tenien el poder màgic d’absoldre’ls dels seus delictes. Tal volta perquè gaudien d’un sistema mediàtic sotmès a les directrius dels gabinets polítics, a través del qual s’amplificaven les bondats de qui prevaricava i malversava, elevant determinats lideratges als altars de la veneració. Mentrestant aquests, aclamats per les masses, identificaven contínuament els interessos del seu partit amb els de les institucions que, teòricament, havien de representar a tothom. Continuarà.