Com bé sabem totes i tots, el proper 26 de maig la ciutadania d’Ontinyent estem cridada a exercir el nostre dret constitucional i democràtic de vot (article 23 de la Constitució) per elegir les persones que ens representaran en les diverses institucions on es prenen les decisions i s’articulen les polítiques que ens afecten en el dia a dia: Ajuntaments i Parlament Europeu. El Congrés i Senat espanyols i les Corts Valencianes van ser elegides aquest diumenge passat.
Venim d’anys de desafecció política, en què s’ha generalitzat una connotació negativa i se li han atribuït valors com “casta”, “classe”, “privilegis”, “poder”, “corrupció”, “manipulació” i “benefici personal”, entre d’altres. Aquesta connotació ha fet que la ciutadania ens allunyem d’ella, la repudiem i inclús ens desentenem. De segur que hem escoltat més d’una vegada frases com “A mi la política no m’interessa”, “no em parles de política que la cosa no va amb mi”, “jo es que de la política passe, si total, tots els polítics són iguals” i més i més afirmacions d’aquest tipus. Però, quin és el significat real d’aquesta paraula i perquè la ciutadania hem permés que calen aquestes afirmacions a nivell general?
El terme “política” és molt més proper del que ens pensem, i és que, segons el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la “política és la ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’una societat en els seus assumptes col·lectius. Si llegim el seu significat i ens parem a analitzar-lo, no hauríem de sentir tanta repudia, no? La practiquem dia a dia sense ser-ne conscients i, per tant, no hauria de sonar-nos tan llunyana; de la mateixa manera que a una casa o família, s’han d’establir normes de convivència per poder conviure, hem d’organitzar-nos entre totes les persones de la llar, complir funcions que ens ajuden a negociar per sentir-nos còmodes, o també prendre decisions que ens afecten a totes les parts.
És fàcil açò? No! I en som conscients. No totes les cases o famílies fan partícips per igual totes les persones que en formen part, no totes les decisions es prenen en conjunt i de manera democràtica, sinó que cadascú legitima la seua manera de funcionar i la majoria de les vegades el que fem és reproduir els rols que hem aprés a través de la cultura, “com s’ha fet tota la vida”. Existeixen famílies i llars de tot tipus: autoritàries, democràtiques, permissives, absents, progressistes, violentes o rígides. Igualment, si ho extrapolem a nivell Institucional (qui ens governa), existeixen models de govern presidencialistes, monàrquics, republicans, teocràtics, dictatorials, feixistes i democràtics. Tots tenen un tret en comú, l’organització de la societat, però no tots compten amb la implicació de la població ni la fan partícip al mateix nivell, ni tampoc la fan lliure i igualitària.
A l’Estat on vivim, ens organitzem mitjançant una democràcia parlamentària que té poc més de 40 anys, una democràcia jove que va creixent, que madura a poc a poc però que està passant per canvis socials profunds, progressos que han fet que canvie la manera tradicional de relacionar-nos, d’estimar-nos, de participar, d’implicar-nos… hem passat crisis econòmiques, crisis de valors, crisis polítiques, temps de bonança i temps depressius. Som ja moltes les generacions crescudes en democràcia, generacions resilients que ens hem adaptat a la voràgine capitalista dels nous temps. Tenim clar que hi ha moltes coses a canviar, però és més fàcil deixar-se portar que no pas aprofundir i participar d’eixa maduració democràtica.
Per arribar fins ací han hagut de passar molts anys de polítiques de buidatge cultural, de buidatge identitari, d’individualisme, de competició, de lliure mercat, de grans esdeveniments i de poques polítiques pensades per a les persones. Es diu que una democràcia madura és aquella que implica la ciutadania en la presa de decisions, aquella que posa les persones al centre, aquella que apodera la gent, la fa partícip, més lliure i amb més drets. Aquella que propicia un teixit social fort, amb gent que, de manera altruista, s’implica i participa per canviar allò que no li agrada o simplement per compartir temps amb gent amb la qual els uneix quelcom en comú.
Per aprofundir en aquesta maduració, necessitem polítiques properes, polítiques municipals que enfortisquen aquest teixit, polítiques educatives que treballen la participació ciutadana com a base fonamental de convivència, polítiques inclusives que afavorisquen la igualtat d’oportunitats, que apoderen la societat civil, que siguen transformadores i que ajuden a millorar la vida de la gent. No ho oblidem, ningú s’implica si no té les seues necessitats bàsiques cobertes.
Per poder portar endavant aquestes polítiques municipals, cal una estratègia clara, que ens servisca per posar damunt la taula les metes a aconseguir, els plans a desenvolupar i els que cal actualitzar. Ja fa 2 anys que l’Ajuntament d’Ontinyent, governat per majoria absoluta del PSOE, va posar en marxa el Pla Estratègic de Ciutat anunciat a bombo i platerets i amb grans eslògans. Bé, més que posar en marxa, es va encarregar de contractar una empresa basca, que només va començar a fer una anàlisi per sectors i va entrevistar persones rellevants del nostre municipi. Analitzar no vol dir posar en marxa. Tota aquesta informació, suposadament, serviria per a desenvolupar els plans sectorials necessaris per a construir l’Ontinyent del futur, l’Ontinyent que, estratègicament i participativament, vol la ciutadania (això sí que és posar en marxa). Des de juliol de 2017 ja no n’hem sabut res més i, pel que sembla, el pla ha quedat oblidat a un calaix.
Sense estratègia ni plans sectorials, i centrades en “altres històries” i personalismes que no competen al dia a dia d’un ajuntament, a Ontinyent aquests últims anys hem vist polítiques improvisades, incoherents, clientelars, pròpies de la “vella política”, que ens fan rememorar temps d’altres majories, de les de “rodillo”, de les que no escolten, de les que es passegen mirant per damunt del muscle i de les que els encanta eixir en fotos i més fotos; com a ciutadania, no hauríem de permetre-ho si volem avançar i madurar en democràcia. Perquè tot açò no transforma la vida de la gent, sinó que simplement la maquilla, i ja n’estem cansades dels “parxes”.
Amb l’equip de persones que presentem Compromís per Ontinyent a les pròximes eleccions municipals, volem fer valdre que el nostre projecte és garantia de progrés, futur, lluita, reivindicació, valentia, fiscalització, defensa i consolidació de drets i llibertats. Aquest equip, com bé diu el futur alcalde d’Ontinyent Nico Calabuig, el formem persones que venim de diferents sectors de la societat ontinyentina, del teixit associatiu, un equip il·lusionat, renovat, jove, treballador, fort, preparat i amb els peus a terra per governar.
Necessitem polítiques transformadores, sense improvisacions i amb diàleg amb totes les parts; necessitem valentia i coherència en allò que diem i fem; necessitem reivindicar els recursos necessaris per poder garantir el dret a la igualtat d’oportunitats per a qualsevol persona que vulga fer arrels i desenvolupar el seu projecte de vida a la nostra estimada terreta, tinga l’edat que tinga i vinga d’on vinga.
Perquè som una ciutat treballadora, emprenedora, universitària, cultural, i perquè creiem que Ontinyent ha de fer valdre eixa identitat pròpia que ens caracteritza per posar-nos en el mapa del progrés, de la sostenibilitat, per convertir-la en un pol d’atracció i exercir la capitalitat que li correspon com a ciutat més gran de la Vall d’Albaida. El diumenge 26 de maig eixirem a guanyar! Avant Ontinyent, Avant Compromís, amb tu som IMPARABLES!
Natxo Mollà Llin
Número 3 de la llista de Compromís per Ontinyent