Sempre que s’ha parlat de l’urbanisme a Ontinyent, s’ha arribat a una conclusió interessant: som una ciutat dònut, és a dir, que ha despoblat i descuidat el centre a mesura que ha anat creixent cap als marges. Des del món de l’associacionisme, l’àmbit polític i diversos sectors socials, s’ha coincidit en assenyalar este problema com una qüestió fonamental que caldria afrontar en la futura planificació urbana del nostre Ontinyent.
Certament, és un tema que sempre m’ha preocupat, i crec que té una importància cabdal per a la nostra ciutat, no sols des d’una perspectiva de protecció dels nostres orígens històrics, sinó també pel que fa a la necessària diversificació de la nostra economia, després de dos crisis (la del tèxtil i la de la construcció) que han deixat tremolant el nostre poble amb xifres de desocupació alarmants. Més de 4.000 ontinyentins i ontinyentines volen treballar i no poden. La gent jove no tenim perspectives de futur a la nostra ciutat.
Per al valencianisme polític, la protecció del centre històric de la ciutat, entès com el casc antic del Barri de La Vila i el Poble Nou, sempre ha estat una prioritat de primer ordre. El valor paisatgístic i monumental que suposen nombrosos edificis de La Vila per fomentar una estratègia de turisme de qualitat a Ontinyent és un diamant en brut que s’hauria de començar a netejar des de les polítiques públiques. No totes les poblacions poden gaudir d’un patrimoni arquitectònic d’orígens medievals. El Campanar de la Vila com a torre de campanes més alta de tot el País Valencià, l’església de Santa Maria com a un dels únics edificis amb elements del gòtic valencià o el Palau de la Vila que actualment alberga el Museu Tèxtil i els Gegants i Cabets, són testimonis arquitectònics de la nostra història que mereixen estar adequadament senyalitzats. Veïns i visitants trobem a faltar panells explicatius per poder conèixer millor les nostres joies patrimonials.
En eixe sentit, el potencial dels edificis més emblemàtics caldria complementar-lo amb una acció decidida per incentivar la rehabilitació integral de tots els carrers i cases del casc antic. No és possible que l’actual govern municipal amb majoria absoluta, no reaccione davant la caiguda dels últims vestigis del call jueu del Carrer Callarís. L’Ajuntament s’hauria de preocupar més pel nostre patrimoni. Seria així, com aconseguiríem fer de La Vila un entorn completament atractiu per al turisme d’interior.
De la mateixa manera, l’aposta per la revitalització del centre històric s’hauria de fer més present al Carrer Major i tot el Poble Nou. Encara que la darrera legislatura, el govern municipal PSOE-COMPROMÍS amb el suport d’EU va posar en marxa diverses mesures d’incentiu fiscal per a l’obertura de nous comerços així com ajudes a la rehabilitació d’habitatges, el resultat actual està molt lluny de ser el que desitjaríem. Cal una planificació adequada, escoltant tots els actors implicats i promovent la participació del veïnat, associacions, comerciants i tècnics municipals. Necessitem tindre una idea clara del futur que volem per a Ontinyent: cal seguir creixent cap a fora, o caldria mirar endins i poblar el casc antic? Cal seguir construint nous edificis, o caldria apostar per la rehabilitació?
Són qüestions claus per al nostre futur que sols podríem resoldre amb un compromís ferm. Un resultat exitós, seria beneficiós per a totes i tots: faríem possible un urbanisme més sostenible, crearíem llocs de treball per a les persones i riquesa per a la ciutat, i rellançaríem el nom d’Ontinyent cap a l’exterior.
Seguirem somiant.
Nicolau Calabuig
Portaveu Comarcal de Compromís
(Article publicat al Periòdic d’Ontinyent el 21 de gener del 2017)