A hores d’ara, la fiscalització de la tasca política és la tònica dominant en l’opinió pública. Potser siga un dels pocs aspectes positius de la crisi que estem patint, si entenem la crisi com a oportunitat per a canviar-ho tot, i per a analitzar l’estafa que ens ha conduït precisament on som. Qüestionar-nos contínuament com han d’actuar els governants és una opció que, com a ciutadans, no podem menystenir.
Ningú no nega ja que ens trobem davant un nou cicle polític. Cada vegada més, la ciutadania demanem una gestió més correcta i transparent, i sobretot una democràcia més oberta, que permeta que les decisions importants no queden en mans d’uns pocs. I encara més, si aquests han estat elegits sense primàries obertes i mitjançant sistemes de llistes tancades en què sols se’ns deixa votar una candidatura completa, hi haja o no persones imputades o de dubtosa capacitat per a representar-nos. Farts estem d’aguantar corruptes, pocavergonyes i mals gestors.
No obstant, no cal anar tan lluny per a comprovar l’exemple d’una democràcia més oberta i participativa, a més d’una gestió responsable. A banda de les primàries obertes que alguns vam fer per a les recents eleccions europees, fa uns mesos que a Ontinyent vam tindre l’oportunitat de decidir de manera directa quines inversions consideràvem prioritàries per al nostre benestar diari amb la iniciativa #OntinyentParticipa. Aquestes inversions seran possibles perquè l’any passat es va aconseguir un superàvit d’1,2 milions sense haver retallat en serveis públics, i s’ha reduït el deute de 21,5 milions d’euros que va deixar el PP, fins als 14 milions, fita assolida amb una gestió eficient i responsable de la regidoria d’Hisenda, abans gestionada per Josep Francés i ara per Joan Gilabert, tots dos regidors de Compromís.
Totes les ciutadanes i ciutadans majors de setze anys que ho vam voler vàrem decidir a través de vot directe, de manera presencial o via internet, on preferíem que es gastaren els nostres diners. Açò va suposar un fet històric en la política municipal per diverses qüestions: d’una banda, s’obria la participació, donant la veu al poble per tal de conèixer els interessos i necessitats reals de la gent, reconeixent alhora el dret de les persones joves de setze i dèsset anys d’opinar sobre coses que també els afecten com a ciutadans presents i futurs d’Ontinyent. I d’altra banda, es posava de relleu que malgrat la doble marginació financera que patim els ontinyentins, tant com a valencians per part de Madrid i com a ontinyentins per part de València, podríem efectuar millores en xicotetes infraestructures de la nostra ciutat. Els Camins Escolars Segurs de l’IES l’Estació, la reforma dels vestuaris del poliesportiu o la il·luminació del passeig de Benarrai, nou pulmó verd de la ciutat, van ser les tres inversions que van quedar primeres en la votació. Les ontinyentines i els ontinyentins, malgrat la complicada situació econòmica que patim, vam sentir que la nostra opinió comptava, i que participàvem directament en la presa de decisions que afecten a la nostra vida quotidiana.
És el sentiment exactament contrari al que vam experimentar quan una nit d’estiu de 2012, PP i PSOE van pactar la reforma de l’article 135 de la Constitució, per la qual s’anteposa el pagament del deute bancari al manteniment de la Sanitat, l’Educació o la Dependència. Nosaltres no som d’eixe món. Perquè creiem en la política com a eina per a establir les condicions que possibiliten la felicitat diària de totes les persones, i no com a un mitjà per a servir-se’n i col·locar-se de manera perpètua. Per això, mentre la Generalitat Valenciana retalla en Educació o Sanitat, disparant el deute 2.000 milions en tres mesos, a Ontinyent s’estalvia, per exemple, un 35% en sous dels polítics o 105.000 euros en factures telefòniques i neteja de despatxos de l’Ajuntament. També s’han fet plans d’eficiència energètica en què s’han estalviat 66.000 euros (a més de les millores mediambientals), o 600.000 euros amb el trasllat als edificis municipals de despatxos i serveis públics que es trobaven en locals de lloguer, com és el cas de la Prefectura de la Policia Local, o de l’edifici CREC, que a més ara són al carrer Major.
En conclusió, no podem permetre que la política siga concebuda com el primer problema de la ciutadania, perquè ha de ser la solució; i sols ho serà si totes les persones en som partícips, si totes les veus compten. Eixa és la gràcia d’aquesta ‘aldea gal·la’ on tenim un govern plural. Si cadascú es dedica a aportar el millor que té i a fiscalitzar la tasca de qui té al costat de manera rigorosa, si s’arriben a acords i s’escolta la gent, les decisions que es prenen són més representatives de la societat. Perquè la societat és diversa, i l’era de la imposició d’un únic model social ha fracassat i ha passat. Ja no és temps de majories absolutes absolutistes, de colzades per eixir en la foto, ni tampoc de ‘pinces’ que pressionen i entrebanquen el bon govern. Tot això sols crea tensions innecessàries. És l’hora de la responsabilitat, de la transparència, de l’entesa i de l’aportació constructiva. Ara toca seguir amb el camí de la participació. Posem-nos mans a l’obra i a treballar per Ontinyent: som un raig d’esperança enmig de la mala maror, però ens queden molts reptes col·lectius a afrontar. I qui no ho entenga, s’endurà sorpreses.
Nicolau Calabuig
Secretari de Joves amb Compromís d’Ontinyent