“No sortirem amb l’esforç de tots, sortirem amb el nostre patiment”
Aquesta frase l’escolte molt sovint últimament i és una cosa que fa pensar en com una crisi econòmica ha pogut destruir tant. Sóc de la generació de les beques i vaig estudiar la meva carrera gràcies a l’esforç de la meva família, a la feina ocasional en vacances i caps de setmana i les beques, de fet, les paraules reserva de matrícula, crèdit universitari, etc no les havia escoltat mai. Finalitzada la meva carrera universitària, amb els seus respectius cursos, màster, etc. apareix la meua oportunitat en el món laboral. Amb tota la il·lusió vas posant en pràctica tots els coneixements apresos en anys anteriors i et sents satisfet amb tu mateix de poder estar realitzant aquest treball que tant esforç ha costat a tu i a la teva família.
Sóc educadora social i per la meva experiència laboral he vist com a poc a poc han anat acabant amb tot sota el lema “cal reduir deute i entre tots aconseguirem sortir”.
Quan el polític de torn apareix en televisió i ens parla de prestacions socials, atenció a la dependència, centres assistencials, etc. Mai parla amb noms i cognoms, parla amb xifres, tants per cent i altres milongues. Doncs bé, puc assegurar-los que els percentatges tenen darrere històries molt dures, amb famílies que pateixen i gent que per molt que vulgui ajudar no se’ls permet.
He vist com arran de les retallades ha hagut centres en què els treballadors han hagut de reduir els seus salaris perquè no s’acomiadi cap professional, centres on han estat insuportables temporades sense cobrar i altres centres, que amb menys sort, han tancat les portes. En aquest cas no us vaig a parlar dels treballadors, que dóna per a un altre article, us parlo dels usuaris d’aquests centres.
El que l’administració no entén és que aquests tant per cent del que parla són persones amb sentiments. Els usuaris d’aquests centres són persones que per circumstàncies de la vida tenen unes necessitats especials per poder dur a terme una vida “normal”. Desatendre aquestes persones no només és deixar-les sense un suport social molt important, és deixar-les fora de la societat en molts casos.
La gran mentida es diu “ajuda a la dependència”. Promeses, promeses, promeses. Són moltes les persones que denuncien les greus retallades sofertes. Pares amb fills dependents que veuen com les subvencions són reduïdes gairebé per complet. Famílies que es veuen obligades a demanar ajuda a familiars per poder pagar medicaments o tractaments, centres que desapareixen, etc … tot mentre des del govern central volien obligar les mares a parir fills amb malformacions o discapacitats i al País Valencià la nostra estimada Pilar Collado feia miracles i curava gent.
No podem permetre que se’ns seguisca manejant i mentint. Aquesta crisi no l’hem provocat nosaltres. No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, ells han furtat per sobre de les seves possibilitats. La doble moral practicada per la classe política durant tants anys fa que normalitzem coses com la corrupció i això és molt trist. Ha arribat el moment de dir prou, de canviar les coses i de crear entre tots una societat més justa, més humana. És el moment de crear la societat que ens mereixem.
Per això vull animar tothom a que sortim junts d’aquest forat en què ens han ficat, però no sortirem a costa del patiment de ningú.
Elvira Tortosa Ballester
Secretaria local de Compromís per Ontinyent