Com cada any des de 1975, el 8 de març commemorem el Dia Internacional de la Dona. Estarem d’acord, supose, en què és un dia de reivindicació i no cap festa, però quin n’és l’origen i per què commemorem aquest dia concretament?
Diverses versions apunten a diferents orígens d’aquesta data: manifestació de treballadores del sector del tèxtil a la ciutat de Nova York el 1857. Una manifestació espontània en protesta pels salaris baixos i la jornada laboral de dotze hores que va ser dispersada per la policia d’una manera brutal.
Incendi a la fàbrica tèxtil Cotton Textile Factory de Washington el 1908, en què van morir 129 dones. Les treballadores d’aquesta fàbrica es van declarar en vaga tancant-se a la fàbrica per a protestar per les condicions de treball. L’empresari va respondre a aquestes demandes calant foc a la fàbrica.
Manifestació a Petrograd (actual Sant Petersburg) el 8 de març de 1917 on milers de dones van protestar per la manca d’aliments, les morts de la Primera Guerra Mundial i perquè tornaren a casa els combatents. Policia i soldats es van negar a dispersar-les, fet que es va sumar als que desencadenarien la revolució de 1917 i que va acabar amb l’autocràcia del tsar Nicolau II.
Diverses investigacions afirmen que sí que hi va haver un incendi però va ser a la fàbrica de bruses Triangle Shirtwaist Company. La vaga de les treballadores de la fàbrica va ser el 27 de setembre de 1909; demanaven la reducció de la jornada laboral de 16 hores diàries a 10 per a poder dedicar més temps a la família, descans en diumenge, cobrar el mateix que els homes (cobraven un terç del sou dels homes per fer la mateixa feina) i dret a la lactància.. En suport a les treballadores de Triangle, tant sufragistes, socialistes com dones de la burgesia es van sumar a la vaga, que finalitzà el febrer de 1910 sense haver aconseguit cap de les demandes laborals. El 25 de març de 1911 hi va haver a la fàbrica un gran incendi en què van morir 146 dones. Els motius de l’incendi no estan clars i sembla que s’han distorsionat al llarg dels anys. Aquest fet és el que dóna peu, amb el pas del temps, a la distorsió de la primera versió.
Les socialistes nord-americanes foren les primeres a commemorar el Dia de la Dona l’últim diumenge de febrer de 1908. Dos anys després, en la 2a Conferència Internacional de Dones Socialistes a Europa, Clara Zetkin, proposa establir el Dia Internacional de la Dona per a defendre el sufragi femení, la pau i la llibertat. L’any següent (1911), més d’un milió de dones nord-americanes van eixir al carrer l’últim diumenge de febrer i les europees, el 19 de març.
Així doncs, la commemoració no naix d’un sol fet aïllat sinó de la combinació de diversos fets cada vegada més complexos (la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, el sindicalisme femení de les primeres dècades del segle XX, la lluita pel dret a vot femení…) però amb les mateixes reivindicacions: la igualtat de drets de les dones.
Finalment, Nacions Unides va proclamar el 1975 com a Any Internacional de la Dona i va fixar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.
És indiscutible que des d’aquelles primeres manifestacions pels drets de les dones hem avançat, pensaran alguns. I tant! Ara podem votar! Fora bromes, que no fa cap gràcia, és cert que avancem, però ho fem molt lentament i no el suficient.
A la nostra societat continuen sent molt presents els prejudicis sexistes, que són la causa de la desigualtat, de la manca de respecte i dels comportaments discriminatoris davant la diversitat de gènere en què es fonamenta la violència contra les dones. De segur que si us pareu a pensar una miqueta, coneixeu algú que veu ridícul que el seu fill jugue amb nines o que la seua filla és “poc fina” si juga amb cotxets. Una cosa que sembla tan senzilla té unes conseqüències de molt pes a la llarga perquè s’assumeixen rols estereotipats i tradicionals a homes i dones. Qui es queda a casa quan hi tenim un malalt? Qui es queda a casa si només hi ha feina per a un? Fem un bot al passat… fa anys, si les famílies (les que podien) havien de decidir a qui enviaven a estudiar perquè no podien pagar els estudis de tots els fills, a qui enviaven? I, en molts casos, possiblement la filla era qui millor preparada estava.
L’escletxa salarial, a més, continua estant per damunt del 25%. A la radiografia de l’atur a Ontinyent inclosa al Pla de reactivació econòmica i el foment de l’ocupació, llegim que “l’atur cada vegada està més feminitzat, amb una distribució del 38,6% d’homes enfront del 61,4% de dones”. Això és una realitat ara a la nostra ciutat.
Per altra banda, els llocs de presa de decisions estan ocupats bàsicament per homes. I no és perquè no hi ha dones igualment (i potser més) vàlides. A Compromís, sense anar més lluny, un partit que defensem l’equitat perquè ens la creiem, vam presentar un grup de negociació per a la formació del govern central només format per homes. Si us pregunteu si tenim dones preparades, us conteste: per descomptat. Alguna cosa falla quan, qui “mana”, no pensa en elles en primer lloc. Cal fer autocrítica i reconéixer quan no es fan bé les coses, i cal saber corregir a temps. I això hem fet.
Calen noves formes de lluita que s’adapten als nous temps. I, així, naixen conceptes com la sororitat, un terme defensat per Marcela Lagarde per a reclamar una aliança feminista entre les dones. No es tracta de coincidir obligades, sinó d’assumir que cadascuna de nosaltres som un punt de trobada amb moltes altres i teixir, així, una xarxa que ens ajude a avançar. Un pacte entre iguals.
I això és el que reclame: sororitat, companyes! Sororitat perquè, per damunt de ser d’esquerres o de dretes, creients o no creients, valencianoparlants o castellanoparlants, joves o majors, ens agrade el roig o el blau… som dones. I els nostres drets no els defensarà més ni millor ningú més que nosaltres. I, unides, juntes, podem moure i canviar el món. El nostre món. El de totes i tots. Sororitat, companyes! Fem de la sororitat la nostra bandera.I vosaltres, homes, pel 8 de març no ens regaleu bombons ni detallets, perquè no estem de celebració. Volem que compartiu amb nosaltres la nostra lluita, que ha de ser de totes i tots si volem un món just. El feminisme no odia els homes. Odia les lleis fetes per alguns homes i que ens limiten per ser dones.
“L’opressor no seria tan fort si no tinguera còmplices entre els propis oprimits” (Simone de Beauvoir).
El silenci us fa còmplices. No calleu.
Sílvia Urenya
Portaveu de Compromís per Ontinyent